Ruta de Tardor
Aquest any, amb motiu del XXè aniversari, la Coral Laetare ha organitzat, entre d’altres activitats, unes rutes per cada una de les estacions de l’any. Aquesta tardor us proposem una ruta per conèixer el nostre entorn del Parc Natural de Montnegre-Corredor. Primer de tot, però, deixeu-nos fer cinc cèntims del parc en qüestió.
Les serres de Montnegre i Corredor, situades entre les comarques del Maresme i el Vallès Oriental, i alineades en paral.lel a la costa, formen part de la serralada Litoral Catalana. De forma arrodonides i gens esquerpes, s’uneixen en el Coll Sacreu (358 m), a la confluència de les valls de les rieres d’Arenys i Vallgorguina, esdevenint en el cas del Montnegre, la formació més alta d’aquest sistema, que assoleix els 767 m d’alçada en el Turó d’en Vives. La serra del Corredor, de característiques similars al Montnegre, és més modesta en extensió i alçada (657 m).
Les serres de Montnegre i Corredor, situades entre les comarques del Maresme i el Vallès Oriental, i alineades en paral•lel a la costa, formen part de la serralada Litoral Catalana. De forma arrodonides i gens esquerpes, s’uneixen en el Coll Sacreu (358 m), a la confluència de les valls de les rieres d’Arenys i Vallgorguina, esdevenint en el cas del Montnegre, la formació més alta d’aquest sistema, que assoleix els 767 m d’alçada en el Turó d’en Vives. La serra del Corredor, de característiques similars al Montnegre, és més modesta en extensió i alçada (657 m al cim del Corredor).
Malgrat ser un sector molt humanitzat, el bosc és l’element més característic d’aquestes muntanyes. Vessants de formes regulars i uniformes es troben entapissats de pins pinyoners, pins blancs i sureres a les parts baixes; alzines, a mesura que ens enfilem de cota; i roures, castanyers i alguns faigs als llocs més ombrívols i humits, sobretot del vessant vallesà. El bosc ha anat augmentant en extensió sobretot desde que es va anar abandonant l’explotació forestal i les terres de conreu.
El principal curs de l’aigua d’aquest sector és la Tordera, que amb origen al massís del Montseny, davalla cap a la depressió del Vallès, per Sant Celoni, i d’aquí voreja el Montnegre fins que desemboca al mar en forma de delta, entre Blanes i Malgrat. Al sector del Corredor els principals cursos que recullen l’aigua dels vessants són el riu Mogent, i les rieres d’Argentona, Vallgorguina i Arenys.
A causa de la configuració del relleu, tant el Maresme com el Vallès Oriental han estat des de molt antic zones de pas. Això ha afavorit els intercanvis, que n’han consolidat el poblament i les activitats econòmiques i n’han caracteritzat el desenvolupament. Amb tot i això, l’assentament humà, si bé és molt antic en tot l’àmbit, s’ha fet de forma molt diferent a la plana litoral, a les serralades i a les valls interiors. Al principi, la població s’establí a les valls de la Serralada Litoral, on es troben les viles que foren ben sovint els nuclis originaris de les poblacions costaneres, primer barris mariners, que comencen a independitzar-se cap al segle xvi, però que, per l’amenaça de la pirateria, no es refermen fins al segle xviii. També és característic de la zona el poblament disseminat del massís, a causa de la relativa facilitat en el proveïment d’aigua.
Testimoni de l’antiguitat d’aquest poblament són els dòlmens de la Pedra Gentil (prop de Vallgorguina) i de Pedra Arca (entre Llinars del Vallès i Vilalba Sasserra), i les restes d’assentaments ibèrics als poblats del turó del Vent i del puig del Castell (entre Can Bordoi i El Far). Al voltant del recorregut per la pista principal que va de Can Bordoi fins a prop de Vallgorguina es poden trobar construccions arquitectònicament notables, com l’església de Sant Cristòfol al costat de Can Bordoi, documentada el 1025 i reconstruïda al principi del segle, i el mateix Can Bordoi, documentat al segle xiii. Més enllà es troba l’església de Sant Andreu del Far, que va rebre el nom de Bonaconjunta l’any 1164. En el punt culminant d’aquest sector hi ha el santuari del Corredor, anomenat ermita l’any 1544 i reconstruït posteriorment segons les directrius artístiques de l’estil gòtic tardà.
Als vessants més propers al mar també es poden veure restes de l’arquitectura religiosa, com l’ermita de Llorita (segle xvi) o l’església preromànica de Sant Martí de Mata, restaurada al segle xvi. Al sector del Montnegre els assentaments humans són més freqüents a les parts baixes de la Serralada, ja que el relleu és bastant més accidentat que a la zona del Corredor.
En general, trobem antigues parròquies aïllades per la manca de bones vies de comunicació. Són particularment rellevants les de Fuirosos, Ramió, Vallmanya i Hortsavinyà. També es poden trobar ermites en indrets prou elevats, com Santa Maria, Sant Martí i l’Erola, i les runes de l’antic monestir de Roca-Rossa. Més a prop del mar hi ha construccions notables com el castell de Montpalau, l’església de Sant Pere de Riu i l’aqüeducte romà que es troba al passeig d’Hortsavinyà, a la vora de Pineda de Mar.
Ara sí, havent fet aquesta breu introducció us proposem una ruta agradable per conèixer un peit trosset del que és el Parc Natural del Montnegre-Corredor.
- D’OLZINELLES A SANT MARTÍ DEL MONTNEGRE
Distància : 7,6 Km
Durada recorregut : 2 h i 40 min. ( només l’anada )
Desnivell : 478 m
Dificultat : mitjana
Olzinelles és una vall singular, carregada d’història. Té unes raconades excepcionals, fonts, arbres monumentals, forns de calç, carboneres, la rectoria de Sant Esteve i importants masos que ha donat i li donen renom. L’itinerari us mostrarà algun d’aquests interessants indrets per de mica en mica anar dibuixant el camí cap a Sant Martí. Entre alzinars i suredes anirem agafant alçada fins a la font de Llorar. El canvi de vegetació en la segona part de l’itinerari és espectacular; roures, avellaners, castanyers, grèvols i d’altres. Finalment Arribarem a la Parroquia de Sant Martí del Montnegre.
Aquest itinerari comença sobre asfalt, per una petita carretera. Situats davant l’accés a Can Valls d’Olzinelles, ens trobem ja en un punt d’important interés. Aquí mateix, i deixant aquest accés, a la nostra esquena ja podem observar, a la dreta i al marge de la carretera, la que sembla ser l’alzina més alta de Catalunya: l’alzina de la Pega. Sota mateix hi ha la font de la Pega. Entranyt uns pocs metres en direcció a Can Valls i enfilats al tal•lus esquerre., podem trobar tres magnífics forns de Pega datats entres els segles IX i X. Ara ja podrem posar-nos a caminar agafant la carretera asfaltada per l’esquerra. Als 7 min. Ja trobem el trencall a la dreta que ens porta a Sant Esteve. Més endavantdel trencall ja trobem l’espectacular Pi gros de Can Valls, a la nostra dreta, al costat mateix de la carretera. Primera cruïlla important; trobem un ramal a la dreta amb indicacions que diuen “Sant Martí de Montnegre i Vallgorguina”. Aquesta pista esdevé de terra. Nosaltres continuarem per la carretera asfaltada. Al davant ja es pot veure l’important mas de Ca l’Agustí, un xic a l’esquerra va prenent forma el turó del Montllorer. Deixem un ramal de terra a la dreta, que ens portaria fins a la font de Lurdes. Als 25 min. Arribem a Ca l’Agustí, fi de la carretera asfaltada. Bonic mas amb grans arbres al davant. Agafarem un camí que per l’esquerra passa resseguint les parets de la casa. Després trobem una bifurcació, amb un ramal a l’esquerre que ens duu a un interessant forn de calç. Un cop vist s’ha de agafar la bifurcació a ma dreta i no deixar aquest camí, en direcció est.. Als 35 min, trobem una trifurcació, seguim el central i als 41 min. Tenim una bifurcació on escollirem el camí de de la dreta. Als 55 min. Arribem al Coll Blanc (399 m). Cruïlla de cinc camins on continuem recte el nostre itinerari. Iniciem una pujada i poc després ja tindrem unes boniques vistes al Montseny amb el Montllorer al davant. Quan portem 1h i 13 min. agafarem el camí que s’enfila a ma dreta. Caiem sobre el Camí del Mig (1h i 20 min.), que va de Vallgorguina a Sant Martí de Montnegre . Prenem el camí a ma Ezquerra i al cap de poc trovarme una bifurcació optant pel ramal a mà dreta que s’enfila pedregós a la recerca de la font de Llorà. Aquest camí s’enfila força i a pocs metres robarem un revolt a l’esquerra que traçarem totalment en direcció est, deixant de banda alguns camins que ens venen a trobar a dreta i recte. Poc després ens fiquem pr el torrent de la nostra esquerra, trobarem la font, amb el seu mur i el galeta punt. Ens cal però, continuar el camí tot creuant el sot de la font de Llorà. A continuació arribem a un pla i un camí a ma dreta que ens porta el pla del Freixe. Després agafarem el camí que es troba amagat a l’esquerra del pla marxant en direcció NE. Ja no haurem de deixar aquesta pista. Quan portem 2h i 30 min. girarem a ma dreta cap a l’església de Sant Martí del Montnegre ( 2h i 40 min.).